
Quan parlem d'autisme (TEA) o TDAH, solem imaginar perfils més o menys “típics”. Però allò que considerem “típic” ha estat, històricament, modelat per una mirada masculina.
La ciència, l'educació i fins i tot els criteris diagnòstics han tendit a centrar-se en com es manifesten aquestes condicions en nens, deixant fora moltes experiències de nenes i dones.
Això provoca infradiagnòstic, diagnòstics tardans i una comprensió incompleta del patiment real de moltes persones neurodivergents.
Tant el TEA com el TDAH són condicions amb una gran heterogeneïtat: no hi ha un únic origen ni una única manera d'expressar-se. Un dels factors clau per entendre aquesta diversitat és el sexe i el gènere.
Estudis recents mostren que, quan s'utilitzen eines de detecció menys esbiaixades, la diferència entre homes i dones diagnosticades disminueix.
En moltes dones predominen símptomes d'inatenció, menys disruptius en contextos escolars i familiars, fet que dificulta la detecció precoç.
Quan es tenen en compte aquests perfils clínics, augmenten significativament els diagnòstics en dones.
Moltes nenes i dones desenvolupen estratègies sofisticades d'emmascarament (masking) per ajustar-se a expectatives socials de gènere.
Aquest masking pot facilitar l'adaptació aparent, però té un cost emocional alt i dificulta l'accés a suport adequat.
Incorporar la perspectiva de gènere en clínica no és ideològic: és una necessitat professional i ètica per comprendre millor la realitat de cada persona.
Aquesta mirada ajuda a detectar manifestacions que no encaixen en estereotips tradicionals i permet acompanyar d'una manera més justa, respectuosa i eficaç.

Per què identificar la comorbiditat i el TEA de base és clau per comprendre el malestar i acompanyar des de l'arrel.